Santa Maria del Mar recupera les seves peces barroques més preuades

27 de Febrer de 2019

Santa Maria del Mar és reconeguda com una de les construccions gòtiques més “pures” de Catalunya, sempre admirada per l’harmonia de les seves proporcions i per la seva bellesa despullada d’ornaments. Cal saber, però, que l’austeritat no hi ha imperat sempre. Se sap que ja des d’època medieval nombrosos retaules escultòrics i pictòrics omplien l’església d’imatges i colors. I l’altar major no va ser mai una excepció. Des del s. XV va acollir les taules pintades pel famós pintor gòtic Bernat Martorell, que en el segle XVII va ser substituït per un descomunal retaule barroc.

El retaule barroc

L’any 1628 la Junta d’Obres de Santa Maria del Mar va decidir substituir el retaule major gòtic per un altre de més gran i més d’acord amb els nous gusts. El basament del nou retaule de Santa Maria del Mar va ser contractat l’any 1630 a l’escultor Rafael Rocafort († 1640), que pactà repartir-se la feina amb l’escultor Josep Ratés. Junts havien d’esculpir la predel·la o basament del retaule, que havia d’estar aplacat amb jaspis vermells de Tortosa i que calia decorar amb unes “divuyt o vint figures de angels de pedra marbre”. Així, Rocafort i Ratés, van esculpir i disposar aquestes pilastres troncocòniques –que reben el nom tècnic d’estípit– de marbre blanc coronades amb busts angelicals. Aquelles escultures van ser tallades amb gran delicadesa i verisme i destacaven pel fet de ser totes diferents entre sí. Cada bust presentava uns trets facials, un pentinat, una indumentària i una gestualitat diferent, ja que Rocafort i Ratés volien que fossin el més realistes possible, com si un cor d’infants sostingués el retaule.

La construcció del retaule de Santa Maria del Mar es va convertir en una de les obres escultòriques més costoses i colossals del moment i, de fet, tot i estar en curs fins a finals de la dècada de 1680, mai es va donar per acabada del tot.

Un nou baldaquí

L’any 1767 la Junta d’Obres va obrir un concurs per tal de crear un nou Monument de Setmana Santa per a decorar el retaule inacabat del presbiteri. El famós arquitecte madrileny Diego de Villanueva (1715-1774) va presentar la proposta guanyadora que, tanmateix, era massa costosa, tenint en compte el caràcter temporal dels Monuments. Va ser llavors quan es va decidir que, en comptes d’invertir tants diners en una estructura efímera, s’aprofitaria per a refer tot el presbiteri, solucionant també els problemes de distribució del retaule inacabat, l’altar i el cor que s’arrossegaven des del segle anterior.

Descartat el projecte de Villanueva es va fer un segon concurs que va ser adjudicat a Deodat Casanovas i GIbert (1715-1793), un mestre d’obres veí del barri de la Ribera. El seu projecte proposava la construcció d’una gran escalinata de marbre flanquejada de dos púlpits i coronada per l’altar, que ja no quedaria amagat darrere el cor. Per tal de substituir l’aparatós retaule del s. XVII, Casanovas va dissenyar un immens baldaquí de columnes de marbre que acollia el sagrari i una imatge gegant de l’Assumpció, esculpida per Salvador Gurri i Corominas (1749-1819). Darrere el baldaquí, s’hi disposaria un nou cadirat que, adaptant-se a la forma circular del presbiteri, no entorpís la visió de la nova “escenografia” litúrgica de Santa Maria del Mar.

Tot i que aquella reforma implicava la destrucció del retaule fet el segle anterior, la qualitat innegable dels estípits de Rafael Rocafort i Josep Ratés continuaven sent tan ben valorada que es va decidir salvar-los i incorporar-los en la decoració del bancal del nou baldaquí. Aquella impressionant estructura va ser construïda entre 1775 i 1782 i es convertí en un dels majors exponents de l’arquitectura acadèmica del segle XVIII català.

Patrimoni en crisi

El famós baldaquí de Santa Maria del Mar va sobreviure tots els conflictes del segle XIX i també els efectes devastadors de la Setmana Tràgica. Però arran de l’assalt de l’església durant els avalots del juliol de 1936 es va produir un gran incendi que va afectar el presbiteri, parcialment consumit per les flames. Tot i que es van perdre els coronaments de fusta, la imatge de l’Assumpta i el sagrari, tots els elements de marbre i jaspis del baldaquí van sobreviure els primers anys del Franquisme.

Quan l’any 1966 l’arquitecte Joan Bassegoda i Nonell (1930-2012) va abordar la restauració integral de Santa Maria del Mar va optar per conservar, només, els elements d’origen estrictament medieval. El baldaquí del segle XVIII no entrava dins d’aquest criteri restaurador, de manera que en comptes de ser rehabilitat es va decidir desmuntar-lo amb la finalitat de construir una nova cripta i un presbiteri despullat d’ornaments, inaugurats el desembre de 1969.

Des de llavors, els estípits angelicals que havien esculpit Rocafort i Ratés el s. XVII van romandre, una mica en l’oblit, en els magatzems de l’església i la memòria d’aquell colossal baldaquí es va anar esborrant del record dels barcelonins.

La recuperació

D’un temps ençà la Parròquia de Santa Maria del Mar està fent accions per posar en valor els principals vestigis que testimonien el passat de l’església. Els estípits que fins aquest estiu es conservaven al magatzem de l’església no podien quedar fora del discurs patrimonial de l’edifici, donada la seva qualitat i la potència del seu contingut històric. Per aquest motiu van ser netejats i exposats seguint els actuals criteris de restauració i conservació preventiva i van ser exposats de nou al públic al flamant espai expositiu que s’està consolidant a les tribunes de l’absis de l’església.

 

Descarrega’t l’article sencer: Num05 Febrer.pdf