La Coca de Mataró: un model de nau únic de l’Europa medieval

19 de Desembre de 2018

Descarrega’t l’article sencer: Núm03_Desembre.pdf

Entrant a Santa Maria del Mar el primer que sorprèn al visitant és la immensitat de l’espai interior i l’alçada esvelta de les columnes que acompanyen rítmicament la seva mirada fins al presbiteri. Al centre, presidint l’altar, hi podem observar des del 1969 una escultura gòtica de la Mare de Déu. Als seus peus hi ha la rèplica d’una “coca” que s’assembla a la famosa nau o “coca de Mataró”.

Detall del retaule gòtic de Sant Esteve de Granollers (1495-1500) on es pot observar un exvot d’una coca. Foto: Museu Nacional d’Art de Catalunya (Jordi Calveras).

Aquesta nau és un element decoratiu o simbòlic que no forma part del discurs religiós de la basílica i que, en canvi, ocupa un lloc destacat en un espai on hauria de prevaldre el sentit litúrgic. Però no és l’únic element no religiós de la basílica, que també té d’altres motius laics en llocs destacats com dues de les claus de volta: la de l’escut de la Junta d’Obres de la parròquia[1] i la de la representació, a cavall, del rei Alfons el Benigne (1299-1336), durant el regnat del qual es va iniciar la construcció de la basílica.

Tot aquests elements laics dins el temple els hauríem d’entendre en el context de la vitalitat econòmica del barri de la Ribera en el segle XIV i l’impacte que aquest hauria tingut en l’edificació de la basílica. És obvia la relació que des del seu origen va tenir l’església amb l’activitat portuària, si tenim en compte la seva ubicació propera a la línia de costa a la baixa edat mitjana. A finals dels anys seixanta es va voler reivindicar aquest aspecte de la història de Santa Maria del Mar disposant el model de coca que encara avui podem veure.

UNA EMBARCACIÓ D’ORÍGEN NÒRDIC

La nau que hi ha a l’altar és una adaptació de les kogge, un tipus d’embarcació originària del nord d’Europa (mar Bàltic, Països Baixos, Alemanya i Anglaterra, principalment). Documentades des del segle X, les kogge s’utilitzaven per a l’intercanvi comercial, motiu pel qual tenien una gran capacitat de càrrega i bona maniobrabilitat.

L’any 1304 el cronista Giovanni Villani (1277-1348), va escriure un testimoni valuosíssim de la història naval, que mencionava per primera vegada de la irrupció de les kogge al mar Mediterrani a través de l’estret de Gibraltar. A casa nostra aquestes embarcacions adoptarien el nom de “coques”. Villani explica que, a partir d’aquest moment, els genovesos, els venecians i els catalans van adoptar aquest model d’embarcació com a propi per tal de navegar i transportar mercaderies al llarg del segle XIV i XV.

Els constructors mediterranis van modificar i adaptar les coques hanseàtiques, variant els pals i la forma del timó. Aquest fet va suposar una autèntica revolució naval que permeté, un segle més tard, emprendre noves rutes cap a indrets més llunyans i inhòspits, iniciant les primeres rutes atlàntiques.

D’aquesta evolució de la coca naixerà la “nau” mediterrània, terme que substituirà progressivament el de “coca” a meitats del segle XV. És justament aquí on hem d’ubicar la coca de Mataró, l’exvot amb forma d’embarcació més antic conservat a Europa i un dels més antics del món, deixant de banda els trobats a les tombes egípcies.

El model a escala de la coca de Mataró és, més que un exvot, una font històrica de valor excepcional. Tot apunta que va ser tallada per un constructor naval, degut a la precisió i excel·lència de la seva factura. Conserva restes de policromia vermella al castell de popa i en el pal que ha arribat als nostres dies (probablement en duia dos). El descobriment d’aquesta miniatura va tenir lloc a principis del segle XX, i abans d’ingressar als fons del Museu Marítim de Rotterdam (on es conserva actualment) va viure un llarg periple pel món, un viatge ple d’incògnites que han generat diverses teories.

L’any 2003, la universitat d’Utrecht va encarregar un estudi de l’exvot per tal de poder-ne establir l’antiguitat exacta. Va quedar provat que la nau constituïa -i constitueix- la única representació a Europa en tres dimensions d’un vaixell de meitats del segle XV.

Els resultats van concloure que la coca va ser construïda entre 1456 i 1482, i nombrosos indicis apunten que estaríem davant d’un model a escala 1:16-1:17 d’una embarcació real d’entre 16 metres i 22 metres d’eslora amb una capacitat de càrrega d’entre 50 i 150 tones.

Els diferents relats apunten a que va romandre a l’ermita de Sant Simó a Mataró fins al 1920 aproximadament. No hi ha, però, cap font que ho provi i aquesta referència sembla provenir dels primers antiquaris pels quals va passar aquest model i que posteriorment es van posar en contacte amb diferents historiadors[2].

De fet, tampoc hi ha cap document que provi que la naturalesa d’aquesta nau fos la d’un exvot. No sabem tampoc amb exactitud on es trobava aquesta miniatura abans que aparegués, primer a Londres al 1920, i després a Munic l’any 1927. Dos anys més tard, el 1929, el model va ser exhibit a les Galeries Reinhardt a Nova York, però com que no es va trobar compradors americans, la miniatura va tornar de nou a Europa. L’any 1930 el Museu Marítim de Rotterdam la va adquirir per 18.000 florins i des de llavors es pot contemplar a la seva exposició permanent.

Si Roterdam us queda lluny i voleu fer-vos una idea d’aquesta maqueta, al Museu d’Història de Catalunya i al Museu Marítim de Barcelona hi ha exposades dues ben detallades, si esteu interessats en aquesta temàtica.

[1] O de la ciutat de Barcelona, com Josep Bracons o altres autors sostenen.

[2] Els primers autors en parlar de la coca van ser Henry B. Culver o Hienrich Winter.